Va per tú

Diuen que els valencians som els més subnormals de tots. Reneguem de la nostra llengua en favor d'un castellà unificat. Pot ser no siga això, pot ser apreciem massa la nostra llengua i no volem que ens canvien la nostra manera de parlar, la nostra manera d'expressar els nostres sentiments. I, açò, es inevitable quan una llengua pasa a ser la més utilitzada i la oficial. Intenten unificar-la per a que sone igual a tots els llocs. Tal i com als andalusos no se'ls demana que parlen igual que els de Madrid, a mi no m'agrada que em corregixquen la meua manera de parlar, perquè és la que he aprés des de menuda i la que senc com a meua. Aquesta és la raó per la que no solc escriure en valencià, la meua llengua de cultura s'ha convertit en castellà, i el valencià l'he deixat a banda com a llengua familiar i en la que m'agrada relacionar-me amb la gent. Odie el valencià normalitzat que s'ensenya a les escoles perquè no s'assembla gens al meu valencià. Però aquesta és una ocasió especial, aquesta entrada va dedicada a un gran amic meu, i, si entre nosaltres parlem valencià, per a què li la vaig a dedicar en castellà? Així que li donaré un punt a favor a la meua llengua.

Doncs, ací estem, no se per on començar ni com acabarà açò. Preferisc escriure que parlar, perquè sempre vull dir massa coses en poc temps, se m'ajunten les paraules i se m'enreda la llengua i ni jo mateixa, li trobe trellat al que dic.

Primerament voldria recordar-te com es vam conèixer; potser tú no t'arrencordes pero jo m'arrencorde a la perfecció: al voltant del 15 de setembre, el primer dia de classe vas aparèixer a la meua escola, per ixos temps jo era una bala perduda, sempre clavant bulla, xillant, xarrant i cridant l'atenció. Recorde que vaig anar cap a tú a fer-te l'"interrogatori" que feiem a tots els nous, era soles una forma de conèixer a la gent, decidir qui serien amics teus i marcar territori pero ixos dies no hi havia res millor a fer. De primeres no em creia l'edat que tenies; jo era un "taponet" i tú em treies com dos caps. Més tard no se que va passar, però estava convidada a les festes del teu poble (que percert mai havia sentit parlar d'ell), sempre em coincidien en algo i no vaig poder anar però al cap d'uns anys ja hi faig fer. Precisament volia recordar estes últimes festes. Se que és un tema que no t'agrada traure i per això tinc la sensació de que et vaig fallar. Et vaig mostrar una xica que no sóc, una xica que no li importa res, una xica fàcil, una xica amb la que pots fer el que vullgues. Tú més que ningú saps que jo no sóc així, em vaig deixar dur, segurament masa. Se que en tu no he de disculpar-me, pero tinc la necessitat de fer-ho perquè senc que t'he fallat, així que una vegada més et demane que em perdones. La teus frase de 'perdone però no oblide' no em serveix, se que costa, però perdonar també és en part oblidar, es la part que més costa de perdonar però hi ha que aprendre a fer-ho.

A tú no et pega gens l'actitut de 'pasota' que has pres, o saps tant com jo. També comprenc que en poc temps han canviat moltes coses de la teua rutina diària i que costa assimilar-ho però la vida és això, canvis continus. Recorda que els que han estat de cor sempre estaràn, la forma de les relacions canvia però el fons és el mateix. Així que accepta els canvis i tracta de descobrir la part positiva de cada situació. És difícil, molt difícil, però es la manera més ràpida de ser feliç.

Crec que ja t'he donat prou la tabarra. Açò ja s'ha fet massa llarg. Així que arribem a la conclusió, sempre vaig a intentar fer el que puga per a que estigues millor. No m'agrada voret mal, i, per poc que estiga al meu abast, ho faré. Recorda que la vida és una sucessió de canvis, i encara que no veges la llum al final del túnel està. Si tens que deixar de fer cas del que diga i faja la gent fes-ho; pero viu en alegria i il•lusió perquè queixar-se és massa fàcil, la cosa complicada és somriure a les adversitats.

Crec que està ja tot dit. Fins a la pròxima.